- Be, d’acord -va dir Kiril-. I Tender?

Tender es el segon ajudant de laboratori. Es bon paio, tranquil.

- Es una mica gran -vaig contestar-. A mes a mes, te canalla…

- Tant se val. Ja ha estat a la Zona.

- Entesos -vaig contestar-. Agafem Tender.

Kiril es va quedar mirant el mapa mentre que jo em vaig dirigir, sense torbar-me, al Bortx, amb la gola seca i amb ganes de cruspir-me un bon tiberi.

Em vaig presentar l’endema al mati a les nou, com sempre, i vaig ensenyar el meu passi. Al lloc de control hi havia aquell esparrec de sergent al qual jo havia clavat una castanya l’any passat quan, borratxo, s’arrapava a la Guta.

- Hola -em va saludar-. T’estan buscant per tot l’institut, Pel-roig…

El vaig interrompre d’una forma educada a mes no poder.

- No em diguis Pel-roig, i no passis per company meu, tu, plom de tio!

- Deu meu, Pel-roig! -em va contestar-, pero si tothom et diu aixi.

Abans d’anar a la Zona estava excitat i, a mes a mes, totalment sobri. Aixi que el vaig agafar per la corretja i li vaig explicar amb tots els detalls qui era, i en quines condicions va ser concebut per la seva mare. Ell va escopir, em va tornar el passi i, aquesta vegada sense cap mena de tendresa, em va anunciar:

- Redrick Shuhart, s’ha de presentar immediatament davant el capita Herzog, responsable del Departament de Seguretat.

- Aixo es una altra cosa -li vaig dir-. Si sempre parles aixi, aviat t’apujaran el sou.

Mentres, pero, pensava: Que vol dir aixo? Per que em necessita el capita Herzog en hores de servei? Be, em presentare. El seu despatx es al segon pis, es un bon despatx amb reixa a les finestres, com a les comissaries.

Ell, Willy, estava assegut al seu escriptori, xuclava la seva pipa i picava coses a maquina. En un raco, un petit sergent fullejava alguna cosa en un armari metal·lic. Devia ser algu nou, encara no el coneixia. En el nostre Institut, hi ha mes sergents que en qualsevol Divisio, i tots son corpulents, sans i amb les galtes rosades, no els obliguen a anar a la Zona i tan se’ls en fot dels problemes mundials.

- Bon dia -vaig dir-. M’ha demanat?

Willy em mirava com si jo fos un lloc buit, va apartar la maquina d’escriure i va comencar a fullejar una enorme carpeta que havia col·locat davant seu.

- Redrick Shuhart? -va preguntar.

- Jo mateix -vaig contestar, i em van agafar unes ganes de riure que a penes em vaig poder contenir. S’apoderava de mi una mena de riallada nerviosa.

- Quant temps fa que treballa a l’institut?

- Dos anys. Aquest any es el tercer.

- La seva familia?

- No en tinc -vaig contestar-. Soc orfe.

Aleshores es va girar cap al petit sergent i li va ordenar amb veu severa:

- Sergent Lummer, vagi als arxius iporti’m la carpeta numero cent cinquanta.

El petit sergent va saludar i va desapareixer, mentre que Willy va tornar a tancar la seva carpeta, tot preguntat-me ombrivolament:

- Tornes a comencar?

- Que es el que torno a comencar?

- Ho saps molt be. He rebut un altre informe sobre tu.

Ja hi som, vaig pensar.

- I d’on ha vingut aquest informe?

Ell va arrufar les celles i es va posar a donar cops amb la pipa sobre el cendrer.

- Aixo no es assumpte teu -va dir-. En nom de la nostra antiga amistat t’aviso: deixa aquesta historia, deixa-la per sempre. Perque si t’agafen per segona vegada, no te’n sortiras pas amb sis mesos. A mes a mes, et fotran fora de l’Institut, de seguida i per sempre, ho entens?

- Ho entenc -vaig contestar-. I tant que ho entenc.

Pero ell ja no em mirava, en canvi xuclava la seva pipa buida i fullejava el paperam. Aixo vol dir que havia tornat el sergent Lummer amb la carpeta numero cent cinquanta.

- Gracies, Shuhart -va dir el capita Willy Herzog, de malnom Panxa Grossa-, Aixo es tot el que volia saber. Se’n pot anar.

Be, jo vaig anar al vestuari, em vaig posar la granota, vaig encendre una cigarreta i, durant tot aquest temps em preguntava: qui m’ha delatat? Si es algu de l’Institut, tot son mentides, perque ningu d’aqui no sap res sobre mi, no pot saber-ne res. Si l’informe ve de la policia… pero es el mateix, que poden saber sobre mi a part dels meus assumptes antics? O deu haver picat Voltor? Aquest vendria la seva propia mare per sortir net ell. Pero Voltor no pot ser tampoc, ell no sap res sobre mi, ara. Em trencava les banyes pero no en treia l’entrellat. Be, tant se me’n fot! La darrera vegada vaig anar a la Zona a la nit, ara fa una setmana; he venut gairebe tot el que hi havia pispat i no em queden quasi gens de peles. No em van agafar in fraganti, i ara no ho faran tampoc, els relliscare d’entre els dits.

Pero quan ja pujava l’escala, vaig tenir una il·luminacio sobtada, fins al punt que vaig tornar al vestuari, em vaig asseure i vaig encendre una altra cigarreta. Resultava que avui no havia d’anar a la Zona. Ni dema ni dema passat. El que passava es que els polis tornaven a estar a l’aguait, que no m’havien oblidat, i si m’havien oblidat, llavors algu els deu haver fet recordar-se de mi. En aquell moment no importava gaire qui havia estat. Cap stalker,a no ser que estigues completament sonat, no s’aproparia a la Zona, ni de lluny, si sabes que el vigilen. Ara m’havia d’amagar en el raco mes fosc, per poder dir: de quina Zona esta parlant? Jo no hi he anat, ni amb un passi des de fa uns quants mesos! Que us ha agafat que esteu empipant a un honrat ajudant de laboratori?

Vaig rumiar tot aixo i em vaig sentir una mica alleujat de no haver d’anar a la Zona avui. Ara nomes calia fer-ho saber a Kiril de la manera mes delicada possible.

Li vaig dir directament:

- No vinc a la Zona. Quines son les vostres ordres?

De moment, naturalment, va obrir els ulls com unes taronges. Despres, visiblement, va ensumar alguna cosa: em va agafar pel colze, em va dur al seu despatx diminut, em va fer seure a la seva taula minuscula i s’hi va instal·lar al costat, a l’ampit de la finestra. Vam encendre unes cigarretes. Silenci. Despres, em va demanar amb prudencia.

- Que ha passat, Red?

Que li podria haver dit?

- No ha passat res -vaig contestar. Ahir vaig perdre vuit bitllets. El fill de puta de Nunan juga com una maquina, no s’equivoca mai…

- Espera -va dir-. Has canviat d’idea o que?

Llavors vaig deixar anar uns gemecs de tan tens com estava.

- No puc -vaig deixar anar entre dents-. M’es impossible, m’entens? L’Herzog m’ha fet anar el seu despatx.

Es va estovar de cop. Va tornar a tenir l’aire de desgraciat i els seus ulls semblaven de nou els d’un cadell malalt. Va respirar convulsivament, i encenent una altra cigarreta amb la llosca de l’anterior, va dir amb veu baixa:

- Em pots creure, Red, no he dit ni una paraula a ningu.

- Calla -vaig dir-. No es tracta de tu.

- Encara no he dit res a Tender. Li he fet un passi, pero ni li he preguntat si volia anar-hi o no…

Vaig fumar en silenci. N’hi havia per riure i plorar alhora; no entenia res de res.

- I que t’ha dit Herzog?

- Res d’especial. Algu m’ha delatat, aixo es tot.

Em va mirar d’una manera estranya, va saltar de l’ampit de la finestra i es va posar a fer tombs pel despatx. Mentre ell passejava, jo em vaig quedar assegut, fumant i sense dir res. Naturalment ell em feia llastima i jo tenia rabia que tot hagues passat d’aquella manera. D’aixo se’n diu curar algu de la malenconia… Pero qui en te la culpa? Jo mateix… Aleshores es va aturar davant meu, i, mentre mirava cap a un costat em va preguntar amb neguit:

- Escolta, Red, quant pot valer un “xuclat” ple?

Al principi no ho vaig entendre, em pensava que volia comprar-ne un en algun lloc, pero on es podrien comprar? Qui sap, el meu es potser l’unic al mon, i a mes a mes, ell no tindria mai prou diners: d’on treuria els diners? I despres, de sobte, una mica mes i m’ofego: que s’ha imaginat, que m’he inventat aquesta historia pels cales? Podrit, per qui em prens?… Ja badava la boca per dir-li tot aixo, pero em vaig aturar en sec. Perque, de fet, per quina altra cosa em pot prendre? Un stalkeres un stalkeri no te mes que una idea: tenir com mes cales millor, per aquests cales ven la seva idea. Llavors, ell es deu haver dit que ahir vaig, d’alguna manera, tirar l’esquer i que avui l’estic passejant sota els seus ulls per inflar el preu.